L'autora

Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer a Barcelona el dia 10 d'octubre de l'any 1908 i va morir a Girona el dia 13 d'abril de 1983. És considerada una de les escriptores de llengua catalana més influent de la seva època, tal com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a quaranta idiomes diferents.

L'obra feta al llarg de la seva vida, abasta tots els gèneres literaris; Mercè va escriure tant poesia com teatre, fins i tot va escriure contes, tot i que destaca especialment en la novel·la. Després d'uns anys, es va descobrir un vessant més que feien d'ella una dona espectacular, la pintura, que havia deixat en segon terme.

INFANTESA

La seva infantesa va ser solitària, perquè era filla única i no es relacionava amb infants de la seva edat, ja que només va anar a l'escola entre els set i els deu anys, i en aquests tres anys va estar a col·legis diferents, traient-li qualsevol oportunitat de fer amics.

Va créixer en un barri tranquil, envoltada de l'amor dels seus pares i, sobretot, del seu avi, que va ser el que li va inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflecteix l'escriptora en la seva obra literària. Quan té dotze anys, mor el seu avi i aquest fet marca molt la seva adolescència i la seva vida.

JUVENTUT

El 1928, es va casar amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i havia tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella tenia només vint anys, i mai va acceptar aquell matrimoni, ni el naixement del seu fill Jordi Gurguí el 1929, ja que aquests dos fets signifiquen per a ella forts cops traumàtics que reflecteix al llarg de la seva obra. Durant tota la seva vida, es va culpabilitzar en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia mental que afectava el seu fill, i que a partir dels quaranta anys, la va obligar a internar-lo a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.

És a causa de tots aquests esdeveniments, que a principis dels anys trenta Mercè Rodoreda tria la literatura com a via de fuga de totes les seves incomoditats, i tots els seus traumes de joventut.

TRAJECTÒRIA

D'aquesta forma va iniciar la seva carrera, plena de regularitat i de perfeccionament progressiu, que es va manifestar als diaris i a les revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes i, també, amb la publicació de novel·les que, exceptuant-ne l'última, Mercè va acabar rebutjant totalment, excloent-la de les seves Obres completes:
-Sóc una dona honrada (1932)
-Del que hom no pot fugir (1934)
-Un dia en la vida d'un home (1934)
-Crim (1936)
-Aloma (1938)

Quan comença a escriure, es troba amb moltíssim treball i activitat, durant aquells anys Mercè va treballar com a escriptora al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i va ser membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També són anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental.

El 21 de gener de 1939 acompanyada d'altres escriptors catalans, s'exilia al castell de Roissy-en-Brie, a prop de París.

En aquell refugi d'exili, l'autora va entaular una intensa i complicada relació amorosa amb Armand Obiols, (pseudònim de Joan Prat i Esteve) que estava casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal. La seva relació va durar fins que va morir Obiols el 1971, a Viena. La majoria dels escriptors catalans exiliats van embarcar cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols prefereixen quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.

Van viure a Llemotges i a Bordeus. Però es van tornar a instal·lar a París el 1946, en una època dura en la qual han de sobreviure, segons Mercè Rodoreda, "escriure semblava una ocupació espantosament frívola". D'altra banda, la falta de diners li va impedir tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat al seu treball com a escriptora.

Mercè tenia molt present la capacitat de projecció que el teatre català havia tingut durant preguerra, i l'any 1979 va presentar les seves obres a Catalunya, però la seva publicació no va ser fins deu anys després de la seva mort.

Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, va començar a escriure poesia lírica. Va fer uns quants sonets que li van donar la idea de fer un recull poètic que es va anomenar "Món d'Ulisses", en el qual va treballar intermitentment fins ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests sonets es van publicar a la Revista, el 1947; a més, va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on va ser proclamada Mestra en Gai Saber.

Finalment va aconseguir una certa estabilitat econòmica quan Armand Obiols obté el 1954 una feina com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra. Això va fer que Mercè Rodoreda entrés en una etapa de creativitat enorme, de fet va recollir els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, va afegir d'inèdits i va trencar el seu silenci de vint anys amb "Vint-i-dos contes" de (1958), que va obtenir el premi Víctor Català el 1957, i que la va esperonar a redactar, gairebé alhora, les novel·les "Jardí vora el mar", "La plaça del Diamant" i "La mort i la primavera".

El 1960 va presentar "Colometa" (La Plaça del Diamant) a la convocatòria del premi Sant Jordi, però va ser eliminada per un jurat que tenia, entre altres membres, l'escriptor Josep Pla, ja que a aquest li va semblar que el títol de Colometa es tractava d'una "novel·leta cursi". El 1961, torna a participar, però aquesta vegada amb "La mort i la primavera" a la convocatòria del mateix premi i també va ser eliminada.

La publicació de "La plaça del Diamant" el 1962, va ser gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster, que també formava part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, aquest havia parlat amb l'editor i escriptor Joan Sales, que va contribuir a la seva consolidació definitiva i li va assegurar una relació estable amb el món editorial que va continuar sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.

Finalment Mercè Rodoreda rep el premi Sant Jordi per "El carrer de les Camèlies", sense que s'hi hagués presentat, ja que aquell any la convocatòria va decidir distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la va rebre posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el de Ramon Llull (1969). Després va escriure "La meva Cristina i altres contes" (1967), "Jardí vora el mar" (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).

Quan Armand Obiols va morir el 1971, Mercè Rodoreda es troba a Ginebra cap ficada en una plena solitud i, el 1972. A causa d'això, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà va acabar la novel·la "Mirall trencat" (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, després d'escriure aquesta, escriu "Semblava de seda i altres contes" (1978), "Tots els contes" (1979), "Viatges i flors" (1980) i "Quanta, quanta guerra..." (1980).

En aquesta etapa de retorn a Catalunya, va ser membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Però Mercè mor poc després, el 13 d'abril de 1983, a causa d'un càncer, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Va deixar com a hereu del seu llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.

L'any 2008 es va commemorar el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, amb multitud d'actes tant pel públic general com per a l'estudiós, i amb diverses reedicions de la seva obra.